continua la lectura...

mirar-me va afegir: –demana’m un té. Tu pots prendre el que vulguis. T’espero a la taula. No triguis. –Realment determinant. Sap el que vol i com ho vol. No dubta, quasi mai, encara que jo no li ho he vist fer-ho, imagino que com tothom, alguna dubta la deu dominar de tant en tant. Vaig servir-li el té amb molta cura de no esgarria-la de cap forma i quan em va fer una espècie de senyal amb la seva mà perfectament cuidada vaig seure on em va indicar. Es va acostar la tassa per comprovar si era molt calenta l’aigua. Mentre, jo vaig abocar amb força cura, el refresc en el got. Mentre ho feia i ja amb la tassa de nou al seu lloc va començar: –no te n’has adonat que hi ha cambrers? Em sembla que aquell s’ha molestat per haver-li usurpat la feina. –Vostè... –De nou em va tallar. –Tens raó. Jo t’ho he manat, però vigila, no sempre les ordres poden ser seguides tan fàcilment. –Va restar un segon en silenci. No em va sortir la veu. M’hagués agradat prendre el protagonisme i dir-li tantes i tantes coses. Algunes potser no li haguessin agradat. Però no vaig poder. Va estar de nou ella la que va fer-se’l seu. –Digues. Què fas a aquesta hora en un centre comercial? –Sense forçar-ho en vaig veure d’immediat donant-li tota mena de detalls sobre la meva vida. Amb una sola pregunta en va tenir prou per què li aboqués perquè era en aquell centre comercial, els meus plans presents i futurs i fins i tot què en pensava d’en ella i la forma tan especial en que m’havia abordat. L’escoltava i amb les seves amplies i variades explicacions m’anava confirmant que realment és un gosset desvalgut. Ell potser no ho sap i tampoc crec que li hagi de fer veure i entendre de forma immediata, doncs en la superfície pensa que té tots els valors d’un ésser independent, lliure i capaç d’assolir qualsevol fita que es proposi, i potser té certa raó, però alhora també està sol i la soledat és molt fumuda sinó saps dominar-la com vinc fent amb la meva des de fa anys, en realitat provocada per mi mateixa. Si és ella la que controla la teva vida, estàs realment fumut. Seràs esclau no de algú sinó d’una sensació, d’un estat, d’una emoció, per què?, ¿es pot estar sol en un món on hi viuen més de set mil milions de persones? Si et deixes convèncer per les teves circumstàncies que ho estàs, ja ets reu del fracàs més estrepitós de la teva vida. Va continuar parlant, i el vaig deixar fer, doncs m’agrada la seva veu... Soc arquitecte i actualment estic sense feina, mals temps per la construcció, de tot tipus. I això m’ha fet plantejar-me viatjar a la Xina, en concret a Xanghai. Desprès del meu divorci, crec que és el millor que puc fer. Un amic me’n ha parlat força bé i per tant vull provar l’aventura i... Així va seguir i seguir sense aturador. Semblava que m’havia confós amb el seu confessor o psicòleg o veritable amiga. Em feia gràcia deixar-lo fer. Escoltar ha esta la primera i més important acció que m’ha permès ser on soc i cóm hi he volgut arribar. Per tant vaig permetre-li desfogar-se, més endavant en retornaria tot el temps que li estava dedicant i ho faria amb escreix, al tipus d’interès que jo volgués aplicar-li, amb la tassa de risc que a mi em convingués i que ell pagaria fins i tot satisfet encara que el tracte pogués semblar-li abusiu. Per altre banda, no em va impressionar, ni el seu atractiu i jove físic de només trenta cinc anys, ni el seu currículum on va destacar-me alguns dels seus minsos èxits. Fa temps que vaig decidir que seria jo la que impressionaria en els demès i per aquesta raó, soc jo la que encaixa les circumstàncies que em duen les persones i no pas elles, ni les circumstàncies i molt menys les persones.