Lectura,para entretener...Esclavo escritor

-De debò ets un gos? Salvatge o domèstic? Em vaig quedar astorat per les preguntes però sobre tot per qui me les havia fet. Tanmateix, vaig reaccionar al instant, tot i que no em va donar temps a respondre-li. Sense dubte he pogut comprovar que té una determinació especial, abassegadora. -Doncs si de debò ho ets o si més no, vols ser-ho, segueix-me i potser arribaràs a esdevenir apreciat. Sense ni tan sols observar-ho, vaig adonar-me’n que al nostre voltant, en aquell gran magatzem, tot eren mirades curioses escrutant aquella altiva dona que m’estava temptant a seguir-la, encara que fos en qualitat de ca. Potser havien estat embolcallats per la seva encisadora veu mentre m’incitava a seguir-la o era la seva imatge, sensual i eròtica, excitant al màxim, enfundada en un ajustat vestit de fina i brillant pell negre, amb uns botins amb tacons d’agulla infinits i unes mitges també negres que acariciaven unes perfectes cames. El cabell fosc extremament curt deixava al descobert una nuca insinuant i unes orelles temptadores, guarnides amb unes arracades i un collar verd maragda sobre el seu coll. Però el que potser va obligar a tothom del voltant a esguardar-la, va estar sens dubte la seva olor. No et podies sostraure a deixar-te embriagar per aquella fragància que indefectiblement et feia centrar l’atenció tan sols en ella, tot i sentir un fort temor a esdevenir travessat per la seva temptadora i alhora punyent mirada. Per un instant, vaig sentir por, però immediatament vaig obligar-me a refusar-la per lliurar-me en el que ella m’ordenés. Esdevindria un gos si era el que calia per continuar gaudint d’aquella veu i aquella olor, i si m’ho hagués tan sols insinuat, allí mateix hauria començat a bordar per demostrar-li en ella, però també en els que ens envoltaven silenciosos i expectants, excitats la majoria, -encara que volguessin evitar-ho-, que podia convertir-me en un animal de companyia, l’animal més fidel que hom pot adquirir o recollir del carrer, disposat a seguir-la dempeus o a quatre potes i acceptar-la de totes les formes imaginables que en ella li abellissin. Dies desprès vaig constatar el que en les hores següents havia intuït, la forma en que se m’havia adreçat el vell amic que em vaig trobar en aquell centre comercial instants abans que ella es creués amb nosaltres, havia, amb seguretat, captat la seva atenció. Aquell, “ei gos, que fas tot sol per aquí” en veu alta i ferma del meu antic company de carrera, que va fer aturar-me per abraçar-nos i recordar sense miraments els vells temps, va estar el detonant perquè ella em guaités i decidís comprovar si realment podia convertir-me en el seu fidel gos. Han passat varies setmanes des d’aquell inesperat i alhora crucial moment de la meva vida i puc afirmar sense equivocar-me, que crec estar acomplint les expectatives que va dipositar en mi. He esdevingut un veritable gos per la meva propietària i no em penedeixo de res del que he fet sota les seves indicacions per a convertir-m’hi, potser tan sols em culpo d’haver estat un pèl més lent en l’aprenentatge que ella ha volgut regalar-me. M’hagués agradat aconseguir el collar que a totes hores vesteixo orgullós, amb menys esforços de la meva mestressa la Deessa Nefer. Lluito per fer-m’ho perdonar, aplicant-me en tot allò que ella vol, desitja o algun dia pretendrà. És la única manera que entenc li puc retornar tot el que m’està donant des que soc un més dels seus esclaus. No tinc per costum donar cap mena d’explicacions dels meus actes, a ningú, mai, però en aquest cas i reflexionant amb tranquil·litat mentre en fumo un porret preparat per un dels meus fidels petaners de dos potes al que no li agrada gens el fum ni l’olor del cigarret que tant em relaxa, rememoro el moment en que em vaig sentir atreta a intervenir. Em va semblar poderós i alhora contrariat per la forma en que aquell antic company l’havia anomenat alçant la veu enmig d’aquell centre comercial. Tinc, ho sé perfectament, un sisè sentit per detectar contrarietats en tot tipus de persones, fins i tot en les més rebeques a mostrar cap mena de debilitat, en privat, però fonamentalment en públic. Ell, m’ho va semblar. Dur i alhora emprenyat. Per tant era una presa adient per jugar-hi com li agrada fer-ho a la gateta que soc, amb els ratolins, abans de cruspir-se’ls. Al fuetejar-lo amb la frase: “de debò ets un gos”, però sobretot al afegir-hi: “salvatge o domèstic?”, vaig copsar d’immediat que em donaria joc i que aquesta juguesca m’agradaria i que potser desprès d’ensinistrar-lo, em sentiria cofoia d’haver estat tan determinant. Han estat setmanes de dedicació que m’han fet viure moments estimulants en veure com s’anava plegant a la nova realitat, lluitant per impedir-ho alhora que doblegant-se a les meves exigències, presentades amb l’habilitat que mai he deixat de conrear i augmentar i millorar per fer de la meva vocació a convertir a altres éssers en els meus servidors fidels en primer terme, per poc a poc, cadascun al seu precís ritme, modelar-los com submisos gossets, abans de implorar-me, -alguns ploriquejant patèticament-, esdevenir els meus esclaus. Ja en la primera fase, de fet en la primera entrellucada desprès de donar-los les primeres ordres, copso què en poden esdevenir i quan temps m’atraurà prou el seu aprenentatge per no enviar-los de tornada al seu món buit, absurd o patètic. No tots estan fets per interessar-me prou com per dedicar-los un temps que valoro com el més important que posseeixo en aquesta vida. De fet jo mateixa em repto anotant desprès de les primeres vint-i-quatre hores en que son a les meves mans, quants dies seran precisos perquè pugui considerar-los veritables esclaus a tots els efectes. Cap dels preseleccionats me’n ha durat més de trenta tres dies, cap, ni els més resistents. Aleshores perdo interès, ho reconec, però guanyo en servitud i potser mal m’estigui esmentar-ho, però tampoc en cap de tots ells, he errat en el temps que els he assignat prèviament per veure’ls agenollats implorant-me que els imposi el collarí que orgullosament lluiran a partir d’aquell moment i que els identifica com a exclusiva propietat de la meva pertinença. Em sento orgullosa d’aquesta tasca. Aprofundir en l’ànima de éssers nascuts lliures, -o que pensen que ho son-, per refer-los a una vida lligada als desigs d’un altre ésser, és quelcom extraordinari i que tan sols unes poques dones som capaces no tan sols de portar-ho a la pràctica, sinó el més important, gaudir-ho plenament i plaentment. I no és possible ensenyar-ho en aquella que no està preparada per sentir-ho. S’hi ha de néixer per aconseguir-ho de qualsevol, sigui o no procliu a esdevenir submís. No farà falta que s’enamorin de tu, la seva Mestressa, tot i que tots ells ho han fet, cedir-me l’ànima i el cor. El seu cos m’ha pertanyi’t CONTINUARA....