Continuamos con la lectura...

sempre des de el primer moment que la temptació d’observar-me, els ha fet meus. Encaixos.- Els primers dies els encaixo a la meva quotidianitat sense parar-los massa atenció. Òbviament els hi dono ordres, però permeto que facin sense estar-m’hi a sobre, amb llibertat, la mateixa que semblen voler regalar-me. S’equivoquen, és clar, però és una forma de disseccionar-los doncs no hi ha fet que ensenyi més de algú, que els seus errors, siguin forçats o no. De nou aposto amb mi mateixa en aquests primers detalls envers les seves peculiaritats. És aplicat, hàbil, dòcil, rebel, sorrut, avantatgista, estúpid, intel·ligent, espavilat? Té bona memòria, s’oblida dels gestos, de les indicacions? No sap corregir sobre la marxa? En definitiva, em servirà com jo vull, o bé no trigarà gaire en tenir-me farta? Aquest darrer gosset que he apadrinat, de fet recollit en un gran magatzem comercial, talment com si s’hagués perdut enmig d’una gran multitud, m’està resultant interessant. Crec que a poc que li acabi de fer entendre les quatre regles d’or de la seva submissió, em serà d’utilitat. És curós, educat, parla amb veu serena tot i que hi ha vegades que sembla voler entrebancar-se, fet lògic per altre banda, doncs no tinc cap mena de mirament en mostrar-me com a mi em plau i suposo, no, estic segura, que a qualsevol home l’atribola veure’m en llibertat amb tot el meu esplendor físic. Des del primer moment li he deixat clar que ha de fer-se’m útil, apreciat, i alhora gens molest. Quan apareixen els meus amics o familiars, abans de que irrompin, ell ha d’estar ja tancat al seu cau. No m’agrada tenir que renyar a ningú per comentaris poc adients i tampoc m’atrau donar explicacions o sentir estupideses dels que no saben què seria el que haurien de dir per no esdevenir imbècils, quan el millor seria estar-s’hi callats. Passada aquesta primera fase de senzill coneixement, els hi dicto les ordres. Aquest, que encara anomeno lluís, el seu nom propi i que ben aviat canviaré pel que em sembli, ha captat amb rapidesa les bàsiques i inicials indicacions i a diferència d’altres, des del primer moment, l’he acollit a casa. No ho faig normalment, però he volgut posar-lo a prova i de pas aprofitar-lo per deixar-me a punt el jardí, ara que la primavera ja és aquí. Ha treballat sense defallir i tot i que en algunes coses no m’ha semblat prou expert, no és maldestra i tampoc s’enrabia ni es desanima quan s’adona que la feina no ha estat del tot ben resolta. Em sembla seriós tot i que l’altre nit, el vaig fer dansar nu a la llum de la lluna. Em va fer riure doncs no m’hi vaig estar de forçar-lo a diferents ritmes i danses. S’hi va esforçar, sobretot quan copsava que els seus moviments em feien somriure. No va tenir vergonya ni crec que es sentis humiliat tot i que la seva titola composava estranyes figures a la foscor de la nit. Se m’havia ocorregut ordenar-li que es fixés amb esparadrap en el seu penis una lot encesa que es movia aparellada amb la seva pixa. Crec que si no se li va posar més dura va estar a causa de la lot i el esparadrap, que constrenyien l’arribada de sang a l’òrgan. Va acabar ben suat i quan el vaig convidar amb un lleu gest que ell va saber entendre de primeres a apropar-se’m, ho va fer a quatre potes. Va llepar-me els peus amb força delicadesa, -quasi em va fer pessigolles-, i quan li vaig acariciar el caparró, em va semblar que ronronejava com una gata en cel. Em va venir de gust, fumar-li un bon clatellot. Vull un esclau mascle i no pas un mig-mig. Per doneta ja tinc a... que ho és en cos i sobretot ànima. Em va semblar que la veïna que m’odia, va estar xafardejant tota l’escena. Que es foti vaig pensar, tot i que suposo m’ho farà pagar en qualsevol moment. La vaig seguir fins a la caixa central del centre comercial. Mentre caminàvem un a la vora l’altre em va mirar de cua d’ull més d’un cop. Em va semblar que m’observava per analitzar les meves reaccions enmig d’aquell silenci a que em condemnava en certa forma tens. Un parell de cops va somriure amb suficiència però no em va molestar, ans al contrari, em vaig sentit acomboiat per aquell rostre angulós i bronzejat, hàbilment maquillat i per damunt de tot, exquisit, curull d’una bellesa que t’atreia i t’imantava encara més que el seu cos, estilitzat però alhora sabent conservar unes corbes que eren l’equilibri perfecte amb les línees rectes que convivien amb les ondulacions més femenines que ben poques vegades he vist. Com ja he esmentat, en tot el recorregut no em va adreçar la paraula i jo la vaig seguir aplicat i dòcil com si realment fos un gosset acabat d’adoptar per una ànima caritativa. Al arribar fins la caixa central, el dependent, perfectament abillat, es va esforçar en allargar-li amb celeritat controlada per anys de servir amb eficiència, les deu borses del que vaig suposar havia estat la seva variada compra, a banda d’una jaqueta també de pell però de color malva que feia joc amb el seu vestit de color negre. Va estar llavors quan vaig tornar a escoltar la seva veu. –Agafa-ho tot. Ho portarem al cotxe. –Vaig obeir-la procurant estar tan hàbil com l’empleat i sense més dilació i sense atendre massa als agraïments un xic forçats del dependent ens varem adreçar al seu vehicle. Va estar aleshores quan va tornar-me a dirigir la paraula. –El meu servidor esclau s’ha indisposat i no m’agrada anar carregada. M’ha semblat que eres un candidat ideal per a substituir-lo i veig que no m’he equivocat. –No em va semblar que em vulgues donar explicacions de cap mena. El to i la forma eren disteses, talment com si estès parlant amb una amiga. No em vaig atrevir ni a qüestionar-la, -tot i que per un moment vaig estar-hi temptat-, ni tampoc a intervenir de cap forma. Ella va continuar. –Què feies a aquestes hores per aquí? Escapant-te de la feina? –Vaig entendre que havia arribat l’hora de participar, però amb va tornar a tallar d’immediat. –Bé, desprès m’ho expliques. Ara deixem els paquets i m’acompanyes a prendre un té. –De nou vaig seguir les seves indicacions. Ja érem davant el seu cotxe. Un Mercedes descapotable. Va obrir el capó i jo vaig col·locar amb cura les borses dins el maleter. Va accionar el comandament de tancament del vehicle en quan vaig tancar el compartiment. Em va semblar que tot ho realitzava amb una determinació que em feia admirar-la. De nou va restar en silenci fins que varem arribar a la cafeteria. Ho varem fer per l’ascensor. Potser va estar la gent que ens varem encreuar, -tot i que estic segur, que cap mena de persona que es creui li pot fer modificar les seves lliures reaccions-. Al entrar a la cafeteria, em va senyalar una taula i sense Demá més....